Dimecres 20 d'OCTUBRE de 2010 -19.30h
Conferència inaugural
Usos de la ciència i maneig de la transferència en la clínica actual
Manel Rebollo
Sala d'Actes del Museu d'Art Modern de Tarragona - Entrada lliure

La transferència constitueix el principal poder de les pràctiques clíniques, no sols de la psicoanàlisi, encara que solament la psicoanàlisi ha estat capaç d'aïllar conceptualment aquesta constant que està en el fonament de les relacions humanes, i que té conseqüències en l'accés del subjecte al saber.

La transferència no és sols el “trasvasament” d'aquelles mocions afectives infantils a les noves relacions que les persones estableixen al llarg de la seva vida, i que solen seguir sempre el mateix patró. Aquest seria el seu vessant “imaginari”, que ja va observar Freud en el seu temps, però n'hi ha d'altres.

Així, des del vessant “simbòlic”, articulat per Lacan, podem nomenar aquesta transferència com “Subjecte suposat Saber” (SsS), i definir-la com el fet de suposar que el que ens falta per entendre el símptoma i resoldre'l és un saber, i que algú el detenta. És aquesta suposició la que fa possible que algú consulti un metge, un bruixot, un psicoanalista, un psicòleg, un astrofísic, etc... per mirar d'esbrinar el que li pugui estar passant.

Una altra cosa és el maneig que aquell a qui es suposa el saber faci d'aquest poder. A diferència de les altres pràctiques, al psicoanalista li està vetat identificar-se amb aquest lloc de saber, i és des de la seva “ignorància” com pot operar perquè el saber es produeixi del costat de l'analitzant, condició que no sempre es compleix com cal.

En altres pràctiques diverses es fa un ús molt diferent d'aquesta capacitat de “transferir”, identificant-se amb el lloc de qui sap i oferint al subjecte el saber que li convé, basat en una experiència més o menys contrastable “científicament”, o simplement en “l'evidència”, cosa que no dista gaire, si més no a nivell significant, de “la vidència”. D'aquest ús, que en diem “suggestió”, i que va de la mà de la “seducció”, se'n desprenen molts efectes “terapèutics” que porten al subjecte a una dependència irresoluble d'aquell a qui es lliga, amb les seves conseqüències, de vegades molt greus.

La psicoanàlisi no és una ciència, i menys encara una “falsa ciència” com les que tan de moda estan avui en dia. Tampoc es tracta de la “e-vidència”, doncs no fa ús de la mirada, sinó de la paraula, o millor dit, de la seva escolta. És un clínica que permet al subjecte posar de nou el seu símptoma a treballar “sota transferència” (vessant “real”: tercer registre que faltava posar en sèrie amb els dos anteriors), de manera que en desplegar el seu malestar actual en relació al psicoanalista, li permet una nova relació transferencial que està destinada a acabar, a dissoldre's, i a fer d'ell algú plenament independent, responsable finalment del seu destí.

És clar que aquest altre enfocament del que és o no “lícit” en els usos de la capacitat del subjecte en suposar un saber en l'altre implica una dimensió ètica que no és observada en altres maneres d'abordar el malestar humà.

Per poder treballar al voltant de totes les vicissituds que aquesta particularitat de la clínica psicoanalítica comporta, hem organitzat aquests dos cursos.

Al llarg del Seminari de Textos i de Casos Clínics (STCC) podrem investigar, mitjançant els casos clínics que ens presentin diversos psicoanalistes d'arreu de l'estat, els ensenyaments de Freud i Lacan sobre el tema, seguint el fil conductor del text “La direcció de la cura i els principis del seu poder” , escrit per Jacques Lacan l'any 1958 en clau crítica dels mals usos que es donaven en la psicoanàlisi del seu temps per suposar haver “superat” la perspectiva freudiana. La reflexió teòrica ve assegurada per altres psicoanalistes que vindran a treballar amb nosaltres també des de diverses ciutats d'Espanya i França.

En combinació amb aquest tema, al Seminari de Fonaments (SF) aprofundirem en el concepte de transferència, treballant al voltant del text “La Transferència”, que constitueix el llibre 8 del Seminari de Jacques Lacan, dictat al llarg del curs 1960-61, i que és un treball eminentment clínic, que permet anar revisant amb deteniment el treball del STCC.

Esperem que aquets curs permeti un millor enteniment del “moll de l'os” del que fonamenta una clínica que requereix contínuament estar en consonància amb els temps, per localitzar el que fa símptoma en el terreny, no sols dels subjectes, sinó dels discursos, de les diverses modalitats de lligam social que s'estableixen en cada època.